Fa cosa d’una mica més de dos segles, un seguit de comunitats polítiques s’adonaren que el seu govern no atenia els acords comuns, voluntats i anhels que sentien i volien veure complerts. Eren comunitats polítiques que estimaven un dret bàsic: gestionar aquells afers que els afectaven, dret que havien practicat en referència a les qüestions més locals durant generacions. Davant la negativa i la falta d’empatia del govern, llunyà més enllà de les distàncies físiques, aquelles comunitats començaren a debatre i aquells anomenats sons of liberty que es reunien sota els dits arbres de la llibertat entengueren que calia un canvi. Aquell canvi no passava inicialment per una ruptura radical, molts d’ells se sentien parents i compartien històries i anècdotes passades amb aquell govern ara insensible. Només demanaven una cosa senzilla: havien esdevingut una unitat política, amb demandes pròpies i diferenciades, amb significats polítics propis que els feien singulars i volien exercir el dret a decidir sobre els mateixos. Aquell govern sord que no escoltà l’anhel democràtic d’un poble començà així a perdre les comunitats que anys després constituirien els Estats Units d’Amèrica.
En la nostra particular història, Catalunya ha arribat a un punt semblant. Certament, tenim lligams amb una nació espanyola amb la qual hem compartit, sovint a desgrat, històries i anècdotes, moltes d’elles tràgiques. Ara bé, hem arribat a un punt en el qual Catalunya, fruit de la unió d’història, llengua i significats comuns actuals, ha esdevingut quelcom clarament diferenciat de la resta d’Espanya. La mostra més clara és tot un conjunt de demandes –la més estesa és la voluntat de gestionar els nostres recursos- que ens fan diferents de la resta de l’Estat i que no troben comprensió en el mateix.
Amb aquest panorama iniciem aquesta setmana una etapa decisiva: el debat polític i social pel pacte fiscal. Aquest debat, ens agradi o no, ens retratarà a tots i mostrarà en quin punt estem els ciutadans, partits i institucions del país en aquesta decisiva cruïlla històrica. En la història de la catalanitat hem fet molts progressos junts, però arribats aquí la disjuntiva entre catalans, catalans-espanyols i espanyols es fa més dura. És la disjuntiva entre el projecte espanyol o el català (que no ens enganyin amb la confederació, un es confedera des de la sobirania plena) i cal prendre partit.
Hem completat el patriotisme del sentiment amb el patriotisme de la justícia democràtica: quan una unitat política cohesionada en les seves demandes no és atesa, arriba el moment d’exercir la democràcia, d’activar responsablement el dret a decidir sobre allò que ens afecta i de fer que la llei correspongui als acords comuns democràticament assolits. Aquí a casa nostra, els projectes espanyols de bona part del PSC i del PP intentaran temptar-nos amb projectes tebis fruit d’una concepció, legítima però equivocada, que creu que seguim sent part d’un tot espanyol, sense singularitats, i per tant que hem de seguir pensant en termes del conjunt d’Espanya. Però els significats comuns que històricament s’han configurat fins el dia d’avui ens han convertit en una realitat diferenciada. Més que mai d’ara endavant haurem d’estar atents per veure qui satisfà millor aquesta realitat. No valen eufemismes. Senyores i senyors prenguin posicions.
@jordifeixas
